01/15/2025 | News release | Distributed by Public on 01/15/2025 10:20
De sang i d'or, els catalans exhibeixen amb orgull llur senyera, als edificis públics i durant les manifestacions populars.
El blasó català és un dels més antics d'Europa. El seu origen mobilitza tant fets històrics com elements llegendaris. Es diu que la creació del blasó català es deu al coratge de Guifré el Pilós, primer comte de Barcelona al segle IX. Originari del Conflent, va ser ferit mentre combatia els Normands, pel seu senyor feudal, Carles II el Calb. El rei aleshores mullà els seus dits a la ferida del moribund i va dibuixar quatre línies de sang damunt d'un escut daurat : les quatre barres.
En realitat, Guifré va morir al setge de Lleida. Pel que fa a Carles II, ja feia vint anys que havia traspassat. Els signes distintius que constitueixen l'origen dels blasons no van aparèixer fins a dos segles després ! Una sola cosa és certa : el 1150, els colors catalans figuren per primer cop en un segell de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Estaven inspirats en la toga porpra brodada amb or dels emperadors romans : dos colors molt apreciats a l'Europa meridional i represos pel papat, fins al 1808. Ara bé, els comtes de Barcelona havien heretat al 1 118 el territori català de Bernat II de Besalú, vassall del Papa…
Però existeixen d'altres teories enfrontades. Segons alguns heraldistes, aquest blasó procediria de la bandera dels antics reis d'Arlès o de Provença-Borgonya, que els comtes catalans haurien adoptat després d'haver regnat a Provença, de 1112 a 1245. D'altres historiadors opinen el contrari : que haurien portat el seu escut d'armes a Provença. Transmesa finalment als descendents de la casa de Barcelona, la senyera o bandera reial esdevé, al segle XIX, l'emblema dels defensors de la identitat catalana.
Trobar la traducció d'aquest article al francès
Le drapeau catalan est l'un des plus anciens d'Europe, sa naissance oscille entre hypothèses historiques et histoire légendaire. La création du blason catalan serait le fruit du courage de
Guifred le Velu, premier comte de Barcelone au IXe siècle. Originaire du Conflent, il aurait été blessé en combattant les Normands pour son suzerain, Charles II le Chauve. Le roi aurait alors trempé ses doigts dans la plaie du mourant et tracé quatre bandes ensanglantées sur un bouclier doré : les pals.
En réalité, Guifred est mort au siège de Lérida. Charles II était déjà décédé depuis vingt ans. Et
les signes distinctifs à l'origine des blasons ne sont apparus que deux siècles plus tard ! Seule
certitude : c'est en 1150 que les couleurs catalanes figurent pour la première fois sur un sceau de Raymond-Bérenger IV, comte de Barcelone. Elles s'inspireraient de la toge pourpre bordée d'or des empereurs romains : deux couleurs très prisées en Europe méridionale et reprises par la papauté, jusqu'en 1808. Or les comtes de Barcelone avaient hérité en 1118 du territoire catalan de Bernard II de Besalù, vassal du pape…
Mais d'autres théories s'affrontent. Pour certains héraldistes, ce blason proviendrait de la bannière des anciens rois d'Arles ou de Provence-Bourgogne que les comtes catalans auraient adoptée après avoir régné en Provence, de 1 112 à 1 245. D'autres historiens estiment au contraire qu'ils auraient importé leurs armoiries en Provence. Finalement transmise aux descendants de la maison de Barcelone, la senyera ou bandera reial (drapeau royal) devient au XIXe siècle l'emblème des défenseurs de l'identité catalane.